Univers: Càpsula IV

Univers: Càpsula II

Univers: Càpsula III

Univers: Càpsula I

Coete Universe: Instrucciones de montaje

Voleu saber com hem construït el coete Universe? Vosaltres també teniu ganes de viatjar a l’Univers? Doncs és molt senzill, només heu de seguir aquestes instruccions al peu de la lletra i aviat podreu emular al Marc, la Maddie i l’Arcadi i

Preparant-nos pel Poliorama

Els diumenges 13, 20 i 27 de març, i 3 i 10 d’abril, a les 12:30, portem “Univers” al Teatre Poliorama de Barcelona. Ja ho sabeu, oi? Falta ben poc, i per això, durant aquests dies, us anirem mostrant sorpreses a través d’aquest canal. La primera, el póster definitiu. Fins aviat!

 

Reportatge TN

El passat 29 de desembre (de l’any passat, ja…) enmig dels assajos que estàvem realitzant a Verdú per preparar la funció del dia 2 (on s’incorporava la Juli com a Maddie Blue, per primera vegada), TV3 ens va visitar per fer-nos un reportatge sobre el nostre projecte de Residència Artística a Verdú (que vam iniciar el març passat) i, aprofitant l’ocasió, van enregistrar imatges dels assajos d’Univers. Si voleu veure el reportatge, aquí us el deixem!

 

 

Presentació a Verdú d’Univers

El proper diumenge 2 de gener, al Casal de Verdú, i fruit de la residència artística iniciada el març passat, es podrà veure la presentació a les terres de Lleida de l’espectacle Univers, de la companyia Microcosmos Teatre. Univers és un espectacle musical de mitjà-gran format per a tots els públics, “és un espectacle a 360°” explica Júlia Mora, actriu i directora musical, “perquè hi ha tres escenaris, dos dels quals estan entre el públic: l’espectador està a dins de la història des de la primera escena, emocionant-se i identificant-se amb els personatges”.
“Univers és la nova aposta de la companyia”, diu Arnau Vinós, també actor i membre de Microcosmos Teatre, “perquè ens hem envoltat d’un ampli equip de professionals, des de l’empresa targarina Efímer, que ha dissenyat l’escenografia i els efectes especials, passant pel compositor Francesc Mora, que ha creat una banda sonora espectacular, o pel reconegut director polonès Piotr Jedrzejas, que ha aportat a l’espectacle la seva visió del teatre.”
Univers tracta la història d’Arcadi, un pare abandonat per la seva família perquè s’ha obsessionat en construir un coet per viatjar a l’univers. Com que sol no ho pot fer, coneix en Marc i la Maddie, dos personatges encara més insòlits que ell que l’ajudaran en aquesta quimera impossible. Però per sobre de tot Univers és una història d’amistat i d’il·lusió, que ens demostra que res és impossible.
L’espectacle, ideal per gaudir-lo en família, es podrà veure al Casal de Verdú el diumenge 2 de gener a les 18:00 de la tarda.

Moments in the woods -of Univers

Al principi dels temps, tot era caos…

Però després del caos, sempre ve la calma.

Ara recordo un dia -deuria ser a mig juliol, ah, sí era estiu i estava asseguda a la terassa-, el dia en què vaig començar a ser conscient que ens embarcàvem en una gran aventura. Quedava potser una setmana perquè arribés el Piotrek i la seva família de Polònia, potser fins i tot ja estaven en camí -van venir amb cotxe, travessant de veritat la distància-, i de sobte vaig sentir el vertígen de “tot això, d’aquí a poc, deixarà de ser una palla mental per convertir-se en una realitat, la realitat dels pròxims quatre mesos. La realitat que s’instal·la a casa nostra”. Aquesta sensació que en el fons, el propi caos està fora de perill dins el teu cervell, però un cop arriba el moment de què les coses es materialitzin, saps que el caos s’anirà concretant, agafarà forma i se solidificarà. La por apareix quan et sembla que aquesta solidificació s’ha de produir com quan no sé qui de la Bíblia es va girar i es va convertir en sal, sense ni tan sols tenir un moment d’assaig i error per decidir quina era la millor postura per passar a l’eternitat. I que el regne de les possibilitats està molt bé! N’hi ha tantes de vàlides i bones! I en canvi, en la realitat, se’n troba una. Trobar la perfecció és trobar una agulla en un paller. Com diu l’Albert, “hi ha milions de maneres de cagar-la, però només una d’encertar-la”. Bé, el meu pànic era un pànic teòric, d’abans de començar. Ningú converteix un espectacle en sal en qüestió de segons, però a vegades no s’és prou conscient que dia a dia estàs modelant i determinant. I que els dies passen molt ràpid.

Recordo aquell moment i els consells d’un amic, preocupeu-vos d’una cosa cada vegada, i elimineu les preocupacions teòriques. I un got de vi vessant-se’m per sobre i un agradable sopar d’estiu.

També recordo un altre moment, per mi una joia. No vull ser injusta amb tants d’altres moments, però aquest va ser la gènesi d’Univers. Anàvem a la calçotada d’un amic, ja feia dies que, fes el que fes, per dintre estava en “recerca i captura” de La Idea. (Ara vist escrit sembla tan poca cosa! Inclús s’assembla a “l’Ikea”…) Bulímia creativa, ja que això de la creació no sembla que funcioni sense els d’altra banda maleïts terminis, llegia novel·les en diagonal, mirava imatges, pel·lícules, recordava llibres, sèries, dibuixos animats. Nyam nyam, anava a les biblioteques que trobava i m’emportava quatre bosses plenes cada vegada, encara sort que vivim in the middle of nowhere. Nyam nyam i de cop i volta, de camí cap a la calçotada, peces absolutament heterogènies van unir-se bombejant amb violència al meu cervell una llavor anomenada Univers. La llavor venia amb nom! Teníem uns personatges (només en vèiem el serrell, però eren allà sota), teníem una història, teníem una manera d’explicar-la, teníem música, i el més important teníem el cling, alguna cosa invisible però prou contundent com per fer-te dir “Ja està. Ja tenim espectacle. Es diu Univers. Para el cotxe.”

Fèiem tard, com sempre, però jo no podia deixar esvair-se les peces entre calçot i calçot. Vam aparcar i vam entrar al primer bar i vam demanr dos bitters (no t’ho perdis!) i vaig treure la llibreta. En aquella pàgina ara hi veig dibuixats quatre cercles, tres personatges (esquemàtics, el cap una bola, el cos, un pal) cadascú dins d’un cercle, i el quart ocupat per un coet. Cada cercle té un altre cercle concèntric més gran amb gargots o cosetes a dins, cada personatge tindria el seu univers. Llavors hi ha el títol amb majúscules i subratllat i unes quantes frases que ja em fa vergonya compartir i que podríem deixar relegades a la parcel·la de la confidencialitat en els primers passos creatius…

Després vam arribar al calçot. Feia un dia esplèndid i meravellós de primavera, amb un sol recent estrenat. Deuria ser… érem a mitjans de març. Els calçots, inceïbles, un bon cigarret entre vi i amics. En el concurs de romesco vam quedar últims. (Se’ns va veure el plomero, l’havíem comprat)

Full de ruta: Teatre Poliorama

Els bolos d’Univers han començat i ho han fet a ritme de marató. Com els atletes, que entrenen dia rere dia posant-se a prova amb reptes, competicions, i amb el cronòmetre sempre latent per no perdre ritme. Això és el que érem nosaltres, la tripulació d’Univers, al teatre Poliorama de Barcelona, quan aquest matí hem participat en la nostra peculiar triatló: sense córrer, però amb el ritme dinàmic de muntar l’escenografia, sense muntar en bici, però pedalejant rèplica a rèplica i sense ficar-nos a l’aigua, però nedant a contrarellotge per carregar la furgoneta de nou.

Sí, podríem dir que avui hem fet un nou rècord. Hem inaugurat el que serà l’inici de la gira d’Univers. Hem fet el nostre primer bolo. El primer de la ruta que, esperem, portarà Univers a diferents teatres de molts indrets.  De fet, no era ben bé el primer, ja que fa dos caps de setmana vam estar al Teatre de Sant Narcís de Girona. Allà vam fer la nostra estrena oficial després del primer contacte que vam tenir a Sabadell.

Però passades les prèvies, els generals, les pre-estrenes i les estrenes, vénen els bolos. I el bolo, entès com a tal i amb tot el que això implica, ha estat avui. I ara veureu per què. Quan encara no havia sortit el sol i amb només el cant dels grills de fons, de bon matí, l’equip d’Univers ha sortit de Verdú amb tota l’escenografia carregada a la furgoneta.  El destí: Teatre Poliorama de Barcelona. Amb un estat general de son (alguns més que altres…), però amb un cert neguit per poder-ho enllestir tot abans de les 11h, ens hem retrobat després d’aquesta setmana i mitja post-Girona.

Encara indecisos amb el nom que li posarem a la nostre companya de viatge, la furgoneta que ens portarà de bolos, hem agafat la carretera amb l’esperança de poder fer algun cafè a l’arribar a Barcelona.

Ha sortit el sol, hem canviat els grills pels clàxons i hem notat com el contrarellotge es posava en marxa. Eren les vuit de matí i ja teníem a l’equip tècnic del Poliorama preparat per començar a treballar. Doncs res de cafès, però, ara sí ben desperts, hem descarregat, amb èxit, peça a peça tota l’escenografia d’Univers. Fer el muntatge d’aquest coet no és fàcil. Com diu el Marc “no és cosa d’un ni és cosa de dos…” Així que tot l’equip ens hem bolcat en ple per completar la primera part d’aquesta super prova.

I superat el muntatge, afinar les veus, escalfar el cos, caracteritzar-nos, sonoritzar-nos amb la sala, enfocar… Els exercicis de cant dels actors es barrejaven amb les corregudes dels tècnics i  els cops de martells de les últimes estructures que faltava muntar. Quina feinada en tant poc temps! Sense pràcticament un minut per fer un glop d’aigua, ens hem col·locat a les nostres plataformes particulars, font de bombardejos de dubtes i temors pels actors que esperem, pacientment, que el públic entri a la sala i comenci l’espectacle.

I, després, ha arribat el gran moment: El Viatge. S’han apagat els llums i els crits dels nens han envaït el teatre. Poc a poc els sorolls s’han calmat i les mirades han anat esdevenint atentes, fent  que la nostra història fos la vostra. El coet s’ha enlairat de nou, com sempre, i el Marc, la Maddie i l’Arcadi, finalment, han seguit… bé, com que no voldria ser un spoiler…, diguem que… han seguit amb el sentit del que estava previst!

I satisfets de la reacció del públic i amb una alegria post-bolo un pèl desmesurada, hem esvaït totes les pors i nervis que poguéssim tenir abans de la funció. Què fàcil que és tot una vegada ja està fet!

Així que superada la part més complicada, només ens quedava la tercera i última prova d’aquesta triatló: el desmuntatge i la càrrega de nou a la furgoneta. Però som un equip super-pro. Seran les faixes que el Jesús i la Maria es posen per carregar i descarregar, el planning de càrrega que organitza meticulosament l’Arnau, els pops, sempre necessaris que posa la Juli, o els invents que proposa el Marco per encaixar més a la perfecció el tetris d’estructures que van a la furgo… Sigui el que sigui, hem superat l’anterior marca amb èxit. I amb només una hora, ja ho teníem tot apunt per tornar amb els grills i agafar la carretera cap a Verdú.

Triatló superada al Teatre Poliorama i amb bona marca. Al març hi tornarem, serà tots els diumenges. Esperem trobar-vos-hi!