Ja fa uns dies que l’equip del “No t’ho perdis” – nou butlletí cultural del canal 33- va desembarcar a Verdú. Primer sempre “desembarca” l’encarregada de producció tot fent les salutacions i el primer contacte, i tot seguit realitzador, director de fotografia, encarregat de so, i càmares, amb tots els seus divertits artefactes: micros, focus, parapetos reflectants…
La gent de Verdú mirava des de les finestres aquells tres cotxes que anaven deixant objectes insòlits al mig de la plaça.
A la Núria Ferrer, la presentadora del programa, tot i que ja començava a fer veritable calor, la tenien “amagada” al cotxe, ja que havia de protagonitzar una trobada sorpresa amb una espectadora assídua de Fira Tàrrega. Un cop gimcana organitzada, i artefactes muntats al nostre local d’assaig, espectadora i presentadora es van deixar caure al nostre cau de treball. Mentre nosaltres refrescàvem cançons i coreografies del nostre espectacle Univers, després d’unes vacancetes d’estiu sense representar-lo, l’espectadora explicava a la Núria tot el que representa per ella aquesta gran explosió d’arts escèniques a Tàrrega.
Ja ho veureu, els continguts d’aquest reportatge són molt espontanis i informals. Malgrat tot, imprescindible falsejar algunes cosetes o repetir-les tres vegades i que sembli la primera, ja m’enteneu… “No t’ho perdis”, toma 3, gravant, amb claqueta i tot!
Unes tres horetes de preparació, tant nostra com de l’equip del programa, una hora i mitja de gravació, mitja horeta més de desmuntatge perquè tots vosaltres el dia 4 de setembre veieu un reportatge d’uns cinc minuts. Però ja se sap! Aquest món és així. Simplement cada vegada més m’agrada tenir en compte i comunicar tot allò que hi ha al darrera. Això van ser cinc hores, però darrera d’una obra de teatre hi trobaríem mesos a vegades fins i tot un any, plens de sessions de treball, reptes de màxima intensitat, moments inspirants, moments divertits, moments durs i frustrants, i fins i tot moments tan normals com si ens dediquéssim a… vendre patates. Sí, és un còctel ben especial.
Per acomiadar-nos vam fer un cigarret plegats: resulta que la Núria també estava una mica nerviosa, era el primer programa que gravaven. Vam estar uns minuts xerrant, i com sempre, vam descobrir algunes coneixences comunes, la famosa cadena de màxim set coneguts que uneix a qualssevol dues persones del món.
Moltes gràcies per aquí, moltes gràcies per allà. Un plaer treballar amb un equip tan agradable, i fins la propera!
Ah, i molta merda!